La marató de Nova York

Una història d'amistat que porta corrent més de 15 anys

Comprar
18,5 €
DURADA:  60 minuts
Del 20.01.21 al 14.02.21

En català

Text: 
Edoardo Erba

Traducció:
Joan Negrié

Adaptació i Direcció:
Juan Carlos Martel

Repartiment:
Joan Negrié
Albert Triola

Ajudant de direcció:
Montse Tixé

Vestuari:
Paloma Arza

Disseny de llums:
Anna Roldós

Producció executiva:
Eloi Isern

Premsa i comunicació:
Mariona Garcia

Disseny gràfic:
Unai Reglero

Fotografia:
David Ruano

Producció:
Sala Trono

Al principi, un d’ells es resisteix. Diu que no està fet pels esports durs, però el seu amic insisteix. Han d’entrenar-se dos cops per setmana per a la marató de Nova York. 

L’obra de l’italià Edoardo Erba posa dos actors en escena saltant sense parar durant una hora. Concentrar-se. Portar bon ritme. Anar ràpid. No abandonar. Viure per córrer. Viure per córrer? Fugir cap endavant. Corren i parlen de la vida. Suen. Bufen. Somien. Una metàfora de la vida. I tot això també és el teatre. 

Una comèdia que corre sola i un desafiament que vencen els dos protagonistes que corren durant tot el que dura la peça. Interpretar i córrer. No existeix vencedor perquè, com a la vida, el primer acaba sent l’últim com si tot fos una fantasia equivocada. Un somni.

 

NOTES DEL DIRECTOR

Al soldat Fidípedes li van ordenar que corregués per dir que havien guanyat. Ho va fer i després de recórrer 42 km va arribar, va cridar victòria -niké en grec, diguem d’on ve tot- i va morir. I així va esdevenir heroi. I encara després de 2.500 anys es continua celebrant una carrera per commemorar la fita d’aquell home.

De fet, 2.500 anys després encara correm perquè algú ens ho ordena. Però la diferència és que ara ja no sabem qui ha estat el primer benpensant que va dir que s’ha de córrer en aquesta vida. Córrer per arribar a on? Per demostrar què? A qui? La vida no s’hauria de prendre com una carrera. De fet, ara escric i penso “per què a la universitat n’hi diuen “carrera”?”, i en tot cas, de què parlem quan diem “la carrera de la vida”. Què sé jo. Era només un pensament que ara em surt.

En aquest moment no estic parlant d’esport. L’esport és una excusa. Molt bona, per cert, perquè implica esperit de sacrifici i superació. Però caldria ser conscients de la nostra llibertat en cadascun dels actes que decidim. Ser lliures per poder decidir: ara em paro i m’ho miro tot assegut. I així potser penso: què dóna sentit a què, i què importa si només em dóna sentit a mi mateix, sempre que no faci mal a ningú.

No tenim opció a repetir curs... Aquesta vida només es viu una vegada i equivocar-se és la regla del joc. Llavors què fem? Cadascú el que pot o sap fer. Molts, fugir endavant i córrer. Però això no resoldrà la meta a la que tots, absolutament tots, arribarem. I ara em ve al cap aquell atleta que deia que: “El dolor és inevitable, però el sofriment és opcional”.

Aquesta peça de l’Edoardo ens farà riure i ens farà plorar perquè explicarà humanament, sense cap mecanisme teatral, només amb dos actors que es deixen la pell literalment, com són les nostres vides de plenes i buides. Jo dono les gràcies a Fidípedes per tot l’esforç que va fer perquè si no hagués estat per ell ara tot això no ho podria compartir amb vosaltres a través del teatre. Un teatre humà i real, directe i sense concessió. Sin piedra ni cartón. Parem un moment, si us plau. I un cop van parar, tres amics es
van trobar i van decidir fer teatre amb una sola condició: ser honestos.

Juan Carlos Martel Bayod

Equip

Dimecres
20
gen
20:30 h
 
Des de
18,5 €
Dijous
21
gen
20:30 h
 
Des de
18,5 €
Divendres
22
gen
20:00 h
 
Des de
23 €
Dissabte
23
gen
20:00 h
 
Des de
23 €
Diumenge
24
gen
18:00 h
 
Des de
23 €
No hi ha elements
Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR